La llibreria Pròleg va acollir ahir la xerrada a càrrec de Laia Manonelles, Doctora en Història de l’art per la Universitat de Barcelona i tancant el cicle de conferències del mes de març, les dones artistes xineses.

La història de les dones artistes a la Xina posa de relleu una relació de les dones, la història i la societat d’encontres i desencontres i de la lluita per l’encaix del gènere en la societat.

La doctora proposa un recorregut per la història recent de l’art del S. XX en el país xinès, tot remarcant que “l’art fet per dones a nivell històric no ha tingut gaire visibilitat”, tenint en compte l’aberrant punt de partida de Confuci en el que atribuïa com a virtut l’absència de talent en les dones.

L’art del S.XX a la Xina està marcat per la superació del paper de la dona que passa a ser més que invisible, “de portar els peus amb benes a ser protagonistes”, malgrat tot aquest no fou un camí fàcil ni de lluny. En el primer terç del S. XX, destaca la figura de Pan Yuliang, (Xina 1899–París, 1977) amb una vida més típica d’una novel·la i portada al cinema, en el que és venuda, raptada, prostituïda, pintora, mestre...) i sempre amb el rebuig intern del gegant asiàtic.

Amb l’arribada del maoisme i de manera paradoxal, les dones adquireixen més autonomia respecte als homes, en el que tots dos gèneres s’igualen en servitud respecte a l’Estat en els anys més durs de la URSS. En aquest context, el realisme socialista és un art dirigit per l’Estat, en el que l’art té recull un concepte d’eina al servei de la ideologia que arrela en els anys 30i que evoluciona cap a una servitud de l’artista, sense llibertat.

En aquesta època, però, és quan canvia el concepte de les dones, assistim a la difusió d’un nou paradigma de les dones, sota Mao Zedong, les dones i els homes sostenen per igual el cel. Així, l’art –que l’únic que pot ser és oficial- mostra a les dones a la indústria, a la reforma agrària, com a mecàniques i sempre amb rostres pletòrics sense marca de la fatiga.

Tots els rols canvien condicionats per la nova societat que s’està construint, això sí, continua el paper de la dona com a perfecte esposa a casa.

La mort de Mao al 1976 dóna pas a una època d’eufòria en el que els i les artistes recuperen la llibertat d’expressió i comencen a experimentar, en una recuperació de les avantguardes europees del començaments dels anys 30, així entre les dones destaquen a Shao Fei, Li Shang, Xiao Lu, en una etapa d’eufòria que acabarà amb l’esdeveniment de la matança de Tiananment, en el que l’eufòria dóna pas a la disfòria , “de desconsol”, apunta Manonelles que ens porta fins als nostre dies amb la presència de Yin Xiuzhen que, de nou, recupera l’acció de l’art com a denúncia, juntament amb Lin Tianmiao.

L’exemple d’aquest nou compromís de la darrera generació d’artistes seria O Zhang