Les heroïnes de la ciència ficció són una mostra de com les dones fan un ús de la tecnologia per tal de superar les dificultats que es troben, en la major part dels casos a diferència dels homes, a més. Si tradicionalment la ciència ficció té un cert sentit de subversió i de denúncia del present en tant que situació al·legòrica, és capaç de traspassar la norma establerta pels poders hegemònics en aquest sentit o, per contra, la reforça i perpetua?

Però en el cas dels personatges femenins no humans, a més es dóna la circumstància de que es creen robots –que per definició, són subordinats- dones a la carta, com si es tractessin de nines. Així es reprodueix la figura de la dona a Metròpoli (Fritz Lang, 1927), en el que la mateixa figura femenina es desdobla per adoptar el paper de dona submisa (Maria) i de robot pèrfid hipersexualitzat que porta a la destrucció de la Metròpoli, en una traducció a la cinematografia de la femme fatalle, segons l’estudi de Jimena Escudero, Tecnoheroinas: identidades femeninas en la ciencia ficcion cinematogràfica presentat al CIRD.

En canvi, el paper de les replicants a la clàssica de la ciència ficció Blade Runner (Ridley Scott, 1982) en el que el paper d’aquestes dones està constrenyit a patrons (a més de ser molt atractives, a diferència dels replicants masculins), en les que de manera consecutiva aquestes dones es troben animalitzades, cosificades i la protagonista, Rachel, finalment humanitzada però perquè no sap que és humana “és una mena de ciborg a la inversa”, apunta Escudero. En tot cas, uns personatges femenins que tenen en comú l’ús dels recursos tecnològics, l’absència de càrregues culturals i la independència física (en cap cas no es tracta el tema de la maternitat, per exemple).

El reflex de les personatges humans (o humanitzats) de les dones ofereix una visió una mica diferent, per exemple està present l’element de la maternitat (Escudero analitza el personatge de Maria de Metròpolis, el de Sarah Connor (Terminator, James Cameron, 1984) i el de la tinent Ripley (Allien, el vuitè passatger, Ridley Scott, 1979), però es dóna el que l’autora efecte Pitufo, l’aïllament de la dona en el món d’homes, i, potser el més important per al nostre present: l’ús de les tecnologies i l’esperit de superació i de lideratge. “Són dones que tenen por, pànic, però que ho superen”, són humanes.

Són un dels miralls que ajuden a trencar els estereotips, justament a les edats en què es formen, per desprès poder respondre “que no vull ser una noia Bond, vull ser James Bond”, Angelina Jolie.