Un 1 de desembre de 1931 es va aprovar la Constirució de la Segona República, i amb ella el Sufragi Universal, que per primera vegada incloïa la possibilitat de la dona de participar en una votació democràtica: “Els ciutadans de tots dos sexes, majors de 23 anys, tindran els mateixos drets electorals conforme determinin les lleis” . L’artífex no fou una altra que Clara Campoamor qui no va dubtar a defensar les seves idees i els drets de les dones, i que per això va ser apartada de l’activitat política i més tard condemnada a l’oblit.
Campoamor aconseguir “amb l’única arma de la paraula portar a les dones espanyoles per primera vegada en la història el dret al vot, el pas més important per començar a fer realitat la igualtat entre homes i dones”.
El 1929 forma part del Comitè Organitzador de l’Agrupació Liberal Socialista, passant més tard a pertànyer al grup polític Acció Republicana, que posteriorment, s’unirà al Partit Radical.
Al costat de Maragarita Nelken i Victoria Kent van ser les primeres dones a obtenir un escó en el primer Parlament republicà, l’any 1931, eleccions a les que Clara Campoamor es va presentar pel Partit Radical, sent triada diputada per Madrid.
En aquest any, Victòria Kent es va oposar al dret electoral de les dones, perquè considerava que aquestes, influïdes per l’Església, no votarien la República. Aquesta postura va rebre el suport de la dreta, i el rebuig de Clara Campoamor, que proclamava el dret al vot femení, independentment, que agradés o no la seva orientació. Així Clara Campoamor i Victòria Kent, La Clara i La Gemma, com se les va anomenar a la premsa de l’època es van embrancar en un ampli debat.
Clara Campoamor va mantenir el principi teòric de la igualtat i va portar el pes dels debats gairebé en solitari, amb l’oposició del seu propi partit, el Radical, i de la major part dels republicans. Eren molts els que s’oposaven a la concessió del vot femení: els partits de la dreta tradicionalista i catòlica i els partits republicans des de posicions utilitaristes. Al final l’assumpte es va resoldre amb una atapeïda victòria dels partidaris del “vot femení” davant dels que s’oposaven, de manera que la Constitució, aprovada per les Corts republicanes, va reconèixer la plena igualtat jurídica i política d’homes i dones i gràcies a la influència de Clara Campoamor el vot femení va tirar endavant.
En la Constitució de 1931 l’article que ho reconeixia va quedar així: “Els ciutadans de tots dos sexes, majors de 23 anys, tindran els mateixos drets electorals conforme determinin les lleis” i les espanyoles van votar en les Eleccions Generals de 1933, paradoxalment, l’any en què, tant Clara Campoamor com Victòria Kent, van perdre el seu escó.
Font: Pròpia