L’any 1933, ja casada però amb un desig irrefrenable d’emancipar-se i introduir-se en l’ambient intel·lectual de la Catalunya de preguerra, Mercè Rodoreda, aleshores amb 25 anys, va acceptar amb entusiasme la invitació del director de Clarisme, la revista on col·laborava a través del seu mentor i professor de català, Delfí Dalmau, de traslladar-se a Coll de Nargó, un petit nucli aïllat de la comarca de l’Alt Urgell, per elaborar un reportatge sobre la vida en aquell lloc feréstec i remot aprofitant la restauració de l’església romànica de Sant Climent, que havien impulsat els Amics de l’Art Vell en plena i exaltada revaloració del patrimoni nacional.
L’article, aparegut l’1 de novembre d’aquell any, descriu, en el to lúdic, paròdic i fins i tot burleta de les primeres temptatives literàries de l’escriptora, l’aventura i el meravellament que suposava per a una jove procedent de la gran ciutat endinsar-se en el paisatge abrupte del Pirineu i en les seves llegendes màgiques i populars, com la història de les Encantades, el destí truculent dels visitants de l’hostal dels Espluvins o l’assassinat del capitost dels carlins, Carles d’Espanya. El record d’aquella estada inspiraria pocs mesos després a l’autora, tot i que sense esmentar-ne la font, l’ambientació de la seva segona novel·la, Del que hom no pot fugir (1934), una història d’adulteri i bogeria que acabaria sent repudiada, com tota la seva producció anterior a Aloma, en la maduresa.
El rebuig de la novel·la, mai més reeditada fins que la Fundació Mercè Rodoreda va recuperar-la en edició crítica el 2002 junt amb els altres tres títols primerencs, i la dificultat d’accés a la dispersa obra periodística dels anys trenta, han mantingut aquest episodi de la vida de l’escriptora en una certa nebulosa fins ara, en què la periodista i estudiosa Roser Porta (Seu d’Urgell, 1971) l’ha recuperat de manera monogràfica a Mercè Rodoreda i Coll de Nargó. Romànic i dones d’aigua. En el llibre es reprodueix íntegrament per primera vegada des de la seva edició original el reportatge de Clarisme de l’any 33 i es documenta detalladament el procés de conversió del paisatge real en escenari literari per a la novel·la d’ambientació rural i exploració psicològica Del que hom no pot fugir, una història, en bona part deutora de Joaquim Ruyra i Víctor Català, d’una dona de ciutat que aspira a recuperar la pau en un poble de muntanya per fugir de la relació amb un home casat i que es veurà enfrontada amb el caràcter arcaic i brutal de la vida agresta fins a enfollir.
El treball d’investigació s’intercala amb nombroses fotografies: imatges antigues de Coll de Nargó cedides per particulars i per l’Ajuntament d’aquest petit municipi; d’altres, procedents de la Fundació Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans, i la part més important del conjunt són fotografies actuals realitzades per Tony Lara als llocs més atractius de la comarca que va fascinar Rodoreda, en particular els monuments romànics i els paisatges d’aigua que alimentarien el mite de les nimfes i la destresa dels raiers.
Més de trenta anys després, Rodoreda tornaria a Coll de Nargó, el 1967, en companyia de la seva amiga Susina Amat i Anna Maria Saludes, mare i filla, una estada de la qual només s’ha conservat una fotografia de les tres dones davant la Fonda del Llac, on es van hostatjar, i la intuïció que el retrobament amb aquell paisatge de joventut famós també per l’abundància de monuments megalítics devia avivar la fascinació per les forces tel·lúriques que l’escriptora intensificaria ben aviat amb la descoberta dels dòlmens de les Gavarres i la determinació d’establir-se en la solitud de Romanyà de la Selva.