Es va fer gran en aquells temps que el pedagog Salomó Marquès ha definit amb encert com “la República dels mestres“, quan es refereix precisament a persones com ella, als mestres de la República, homes i dones que volien canviar el país mitjançant l’educació al costat d’uns governants que es proposaven un objectiu idèntic.
Aquest ideari compartit entre política i pedagogia en un escenari gaire bé irrepetible va donar a Girona els seus fruits en la figura d’Antònia Adroher, mestra des del 1934 i primera regidora –de Cultura i Propaganda– de l’Ajuntament, nomenada el 21 d’octubre del 1936, tres mesos després de l’aixecament feixista.
Què representava per a ella i per a la societat una fita com aquesta? Un exercici de coherència amb els seus ideals però també un pas decisiu en la lluita per la igualtat de la dona i la seva contribució en els afers públics, un camí carregat d’esculls.
El cert és que Antònia Adroher, filla d’una família benestant i conservadora, es va rebel·lar contra el destí que li corresponia per naixement i des de molt jove i amb el suport del seu germà Enric va desplegar un intens compromís polític i social com a sindicalista de la FETE-UGT, fundadora del POUM i regidora de l’Ajuntament, càrrec que li va permetre millorar les condicions d’escolarització dels infants. Després vindria l’exili, el retrobament amb Carmel Rosa, amb qui faria la resistència als nazis i compartiria a París vida i militància fins al retorn a Catalunya, on s’implicarien en la recuperació de la democràcia.
La nostra emancipació , d’Antònia Androher
L’objectiu principal era lluitar per la nostra emancipació al costat dels obrers, obtenir el dret a la igualtat de treball i d’educació i alliberar-nos del sotmetiment a una societat molt conservadora que volíem canviar.
Segons l’ambient en què és vivia, familiar, de treball, d’amistats, per a la majoria de les dones el despertar de les primeres inquietuds polítiques i socials exigia grans esforços i energia per vèncer els obstacles que sorgien per tots costats.
A voltes eren els pares, els germans, el mateix company que no comprenien la necessitat d’independència i de llibertat que tenia la dona per retrobar-se amb ella mateixa. Que volgués comprovar de què era capaç i no estar sempre a casa lligada a les obligacions domèstiques.
Que s’interessés per estudiar, llegir, viatjar, assistir a reunions i conferències, participar en els afers polítics i treballar com feien els homes. Per a alguns pares, una filla així era considerada una perduda; per a alguns marits la incomprensió també era gran i acceptaven en les mullers dels seus companys allò que no acceptaven en la «seva».