La conferenciant en el darrer Còctels & Blocs va ser Alícia Domínguez, integrant de l’acampada Barcelona i del moviment #15M, present en els diferents actes i convocatòries des de la comissió de comunicació.

Com és habitual en el moviment, Alícia Domínguez ens parla a tall personal, des de la seva experiència i les seves reflexions. Sempre es fa difícil parlar del moviment del #15M, per la diversitat i la heterogeneïtat, que forma part de la mateixa essència, de l’ADN de la seva idiosincràsia. No obstant, sí que hi ha uns eixos comuns, que fa que aquest fenomen social sigui susceptible de cert anàlisi i valoracions. Per començar, la importància de la xarxa tal com va emparaular a la mateixa presentació, a càrrec de la presidenta de Dones en Xarxa, Lourdes Muñoz: “D’aquí a uns anys ho viurem com un dels primer moviments en xarxa i a partir de la xarxa”.

La xarxa, les noves tecnologies, i més exactament les xarxes socials són el tronc del que surten les branques i es produeix un efecte de retroalimentació, fins al punt que per a Alícia Domínguez: “Internet és el meu barri”, així de clar es presenta.

Si el pes de la xarxa és indiscutible, el paper de les dones en el #15M encara està per reivindicar; en un moviment de llibertat, de crítica a les injustícies del sistema, les dones continuen patint una invisibilitat que les perjudica i molt. Per una banda, els mitjans de comunicació tradicionals, han seguit les inèrcies masclistes que dimensionen la presència masculina en detriment de la femenina, i per un altre cantó els mitjans digitals i alternatius (no és el mateix), més afins al moviment, amb més sensibilitat, tampoc s’han acabat de sortir.

Però no tot ha estat negatiu, una de les aportacions ha estat l’assimilació del llenguatge inclusiu, el fet d’adoptar el femení plural per fer referència al genèric, “gràcies als homes feministes” declara Alícia, però després adoptat de manera predominant, no només a l’acampada de Barcelona, si no arreu. Una lluita dins un moviment de lluita, s’ha de fer mica en mica. La presa de decisions comuna, i una certa evolució dins el moviment, al començament gairebé no es prenia en compte l’esquerda de gènere fins arribar a tenir una veu pròpia, (però silenciada.)

L’heterogeneïtat que defineix als i les indignades té el seu contrapunt i és la "crisi d’identitat", segons Alícia Dominguez, aquesta crisi d’autodefinició els comporta moltes indefinicions i problemes de manca de decisions; potser el més públic, notori (i perillós) pel moviment sigui la manca de consens cap al rebuig de la violència. Una violència que els criminalitza en la seva globalitat, tal i com es lamentava Alícia, “no es pot controlar a tota la gent que portava allà des de les 5 del matí, sense tenir un Pla B”, anota en referència als fets del 15 de juny al Parlament de Catalunya. “Cal tenir també present la violència exercida pels mossos” es va comentar en el transcurs del debat posterior per una de les assistents.

Aquesta indefinició arriba fins a la manca d’identitat, “no es té clar si és una organització, un moviment o un moviment organitzat”, reflexiona Alícia, qui també va fer al•lusions al que ella anomena com “exclusions”, el que el moviment social rebutja: “L’exclusió es presenta al revés, en relació als moviments que venien d’abans. Hi ha una certa fòbia a això”, fet que explica certes tensions amb actors socials tradicionals, com els sindicats o partits polítics d’esquerra.

I ara, què?

Un dels aspectes que va interessar més a les assistentes és el futur del moviment, què passarà?, el què Alícia va introduir amb una qüestió. Què fem amb la feina feta? En aquest punt, la conferenciant va continuar amb el to clar de la seva dissertació, “ens vam enamorar del moviment”, aquesta empenta tan fèrtil, com tota bona fogonada aporta energia necessària; però no dura. Després s’ha de continuar: el moviment als barris acompanyat de certa por des de l’interior del moviment, “al centralisme” precisa Alícia.

Les assistents van insistir en la gran crítica al #15M, si es rebutgen els mètodes de participació democràtica, com poden canviar el sistema?, es va insistir en la possibilitat de convertir-se en un partit polític (aspecte que a hores d’ara, s’ha descartat per part de ¡Democracia Real Ya!), tampoc va faltar la referència a d’altres moviments dels anys 70, com el Maig del 68, o la lluita feminista; aquesta darrera va sense cap anys, és eterna.