Mataronina de 41 anys, la Care Santos és casada i mare de tres fills. Escriptora des que té us de raó, diu que alguna vegada ha perdut el temps, com ara intentant una Llicenciatura en Dret mentre les lletres la podien. Li agrada col•leccionar plomes estilogràfiques i llibres antics, sobretot la recerca de primeres edicions, hobbies aquests que no deixen d’anar en paral•lel amb el món de les lletres. Al marge d’això, gaudeix viatjant i cuinant, afició aquesta última en la qual la Care també li troba el seu punt literari.

D’on et vé el teu vessant literari? Jo vaig néixer en una casa on hi havia una biblioteca molt gran, i molt de gust per la lectura. A banda, vaig tenir la sort que la mare i l’àvia expliquéssin tantes i tantes històries. La transmissió oral que de ben petita en vaig obtenir de totes dues va ser tan excepcional que em va introduir el ‘cuquet’ per l’escriptura. També és cert que a aquesta mateixa casa tothom era gran, d’edat, vull dir. Els meus pares em van tenir amb certa edat ja, i jo m’avorria molt, de petita. Sense la nostra biblioteca m’hagués mort de fàstic. Els llibres em van salvar d’aquesta sensació.

Dóna’ns el teu punt de vista: dona-èxit.

Tot depèn del que entenguem per l’èxit. Si es tracta del creixement personal i de la realització com a persones crec que les coses estan canviant molt. Per exemple, ara mateix estic en un moment de la meva vida en què m’emprenya molt que tothom m’interrogui que com m’ho faig per compaginar maternitat i escriptura. Sempre és la mateixa pregunta, fins i tot a les presentacions, per acadèmiques que siguin, per intel•lectual que sigui el lloc, sempre hi ha un presentador que diu: “i a més a més, té tres criatures”. Tots els suposats que això comporta son terribles. No se si haig d’entendre que creuen que deixo de banda la família mentre treballo, o que vaig tot el dia atacada. Per què no compten que al darrere hi ha un home que està a casa mentre jo no hi sóc i que s’encarrega dels fills mentre volto pel món?. Fan sentir que, d’alguna manera, menystenen aquesta persona sense la qual jo no podria portar aquest rol de vida. Les criatures es fan entre dos, sortosament, i les coses han canviat molt en només una generació. Els homes s’arremanguen, canvien bolquers i fan farinetes. Quan es començarà a acceptar que en molts casos és així?. L’altra vessant de l’èxit al què imagino que et refereixes em posa més nerviosa. M’explicaré. Les dones, en el món literari accedim a tot. La literatura és més femenina que masculina, ara per ara, i a totes les esferes hi ha més dones que homes, menys a les de gran prestigi. Llavors em pregunto, per què no aconseguim el mateix les dones que els homes?, per què només hi ha tres acadèmiques de la Llengua?, per què als Premis Cervantes continua havent una majoria que son homes?… Imagino que tot passa perquè encara portem a l’espatlla les restes de la generació anterior, que d’aquí a uns anys ja no es patiran aquestes desigualtats. Tot i així, no deixo de preguntar-me els per què de tot plegat. Per què, fa només uns dies han premiat vuit cuiners de tot el món i entre ells no hi ha cap dona?, a les escoles de cuina bé que hi son, no?. Els tallers literaris son plens de dones. Per què aquestes no arriben a pujar els mateixos graons que els homes?. És una reflexió que crec que hem de preguntar-nos. Potser el motiu està en que les dones hem escollit altres tasques, que ens importen més… Desitjo que sigui aquesta la raó, i no pas que no hi poguem arribar per escèptiques diferències.

Personalment, t’has trobat amb barreres difícils de franquejar pel fet de ser dona? Cap ni una. Al món de la literatura ser dona és un plus. Fem coses que els homes no farien. Això també fa ràbia, no obstant, perquè representa que les lectores som dones i perquè sembla que els temes femenins interessin més a les dones. Aquest pensament m’indigna, no m’hi sento gens identificada. De vegades, l’únic mèrit d’un escriptor és que sigui dona. Això no té ni solta ni volta. És com el tema de la paritat, potser, no necessitem que se’ns regali allò que ens mereixem.

Quan et presentes a un premi perceps que majoritàriament vivim en un món patriarcal, encara?

He guanyat molts premis en què he estat la primera dona en aconseguir-los. En aquest aspecte m’han passat coses molt divertides, un anecdotari, com de pel•lícula. Recordo un dels primers premis que vaig guanyar de ben joveneta. Va ser en un poble perdut de Valladolid. Aquella circumstància no s’havia previst gens. El suposat guanyador hauria de sortir a rebre el guardó agafadet del braç de la reina de les festes. Clar, una dona, agafada del braç d’aquella senyoreta no els va semblar ètic. Per tant, el mateix dia i a córre i cuita, van haver d’inventar-se una figura masculina que m’acompanyés a recollir el premi. Sort del pobre bibliotecari, que corria per allà, i el van enganxar per fer-ne els honors… (riu).

S’ha estereotipat massa la paraula feminisme. Te n’hi sents?, com l’entens, tu? Em sento feminista de la mateixa manera que em sento ecologista. És a dir, si entenem per ser ecologista que hem de fer alguna cosa perquè el planeta no se’n vagi a dida, evidentment que tothom hi hem de lluitar. I si entenem per feminisme reivindicar amb ungles i dents la igualtat de drets per les oportunitats dels homes i de les dones, òbviament, no hi ha debat. És tan simple que no caldria ni parlar-ne. No obstant, però, val a dir que intento fugir d’allò que esdevingui cap mena de militància, ni d’atac cap al sexe contrari.

Quan temps fa que tens bloc i quina funció hi trobes, sobretot a nivell professional? Fa temps, crec que va ser cap al 2005, que vaig crear el meu primer bloc. M’ha servit i em serveix molt. Jo vaig ser redactora de diaris durant molts anys de la meva vida i quan vaig deixar de fer-ho, d’alguna manera, el bloc va suplir aquella tasca. No és que sigui ben bé el mateix però, em permet relaxar-me, deixar de ser l’escriptora tradicional per passar a ser la Care personal. És un espai de llibertat, és un camp de proves… Em serveix per tastejar temes. També és un make in off de la meva vida, allà a on hi incloc qualsevol cosa que em passa pel cap. Fotografies de viatges, cròniques alternatives de Sant Jordi, cites personals, fins i tot trossos de capítols descartats de novel•les, viuen al bloc. Precisament, ahir vaig fer una entrada amb una iniciativa novedosa que està escalfant motors: el club de lectura virtual que posarem en marxa, a partir del pròxim dia 25, amb l’editorial Planeta. És fantàstic poguer arribar a desenvolupar accions d’aquesta mena gràcies a aquest espai virtual que ens ofereix la xarxa.

Qui et segueix virtualment, interrelaciona amb tu? Sí, tot i que crec que s’hi escriu poc, la gent s’ho rumia massa abans de fer cap comentari. En canvi, quan hi ha alguna cosa fora de la normalitat la gent s’hi volca. Per exemple, el dia que vaig notificar al bloc que el tancava van haver més de setanta comentaris al respecte. Em vaig quedar parada i es va confirmar el tràfic d’internautes que hi ha.

Les dones, a la xarxa, per què creus que som menys visibles que els homes? No sé que dir-t’hi… Serà cert aquell vell tabú que les tecnologies i les dones no som un bon casament?. Per sort, les noves generacions estan canviant també en aquest aspecte.

Utilitzes la xarxa regularment. Estàs a Facebook. Quina opinió en tens, en general, dels perfils que vas trobant? No se si en tinc una opinió gaire formada d’això perquè, al Facebook per exemple, tinc quasi 4.500 amics!. Ha arribat un moment que accepto tothom, sempre i quan tingui forma antropomòrfica. Ni gats, ni gossos, si us plau! (riu). Potser algunes persones es fan massa ‘autobombo’, o gent que atabala molt els altres amb jocs i altres invents per passar el temps -que respecto-, però que jo no tinc. En general és una eina fantàstica que té tants perfils com pot ser el mateix carrer.

Recomanacions a les dones per tenir una autoestima tan alta com la que desprens? Sense cap mena de dubte, anar de la mà d’un bon entorn humà. Envoltar-te de persones que et sàpiguen valorar. Al marge que una mateixa se senti bé sempre et calen els reforços foranys, sentir-se valorada, estimada i recolzada. Diuen que la intel•ligència es demostra quan t’envoltes de bons col•laboradors. Per a qualsevol persona, sigui dona o home, els bons col•laboradors son aquells que et fan créixer. A la vida hi ha dos tipus de persones: les que et fan pujar i les que et fan baixar. Es tracta d’escollir-les bé.

Hi ha prou cultura literària?

La gent jove llegeix molt, hi ha grans lectors i lectores ‘tragallibres’, en diem. Tot i així crec que partim d’un error, i és que la lectura mai no ha estat un fenòmen de masses. Un llibre pot arribar a vendre quatre mil•lions d’exemplars, és moltíssim, però és que el pitjor programa televisiu amb què puguis pensar poden veure’l deu mil•lions d’espectadors/es!. No ens enganyem, la lectura és una altra cosa. Ha estat sempre per a grups de gent selecta i ara, de cop i volta, es vol tractar com si hagués de ser un fenòmen semblant al futbol. Doncs no, no és així. Assumit això, penso que estem en el millor moment. Hi ha una cosa que es diu analfabetisme zero. El progrés de la dona ha fet que augmenti de manera molt important el número de lectores que, en el seu moment, no van ni poguer anar a escola. Es va passar per una generació perduda, que ni llegia ni escrivia. Les tecnologies també han ajudat en molt a que es torni a enganxar el fil. Hi ha una dada sobre això que em fa gràcia. Està demostrat que el clima té a veure amb el número de lectors i lectores. Sembla que als països nòrdics es llegeix més que no pas als mediterranis. Les societats que poden sortir menys de casa son aquelles que exerceixen més la lectura. En canvi, jo llegeixo molt a la platja, sota l’ombra d’un arbre al camp…

El teu pròxim llibre? Serà una novel•la de llarg recorregut. Ja en tinc la trama. Ara comença una etapa que em bé molt de gust, que és documentar-me’n i fer recerca de materials d’hemeroteca, de manuscrits, amb trenyines incloses perquè suposo que aquest material no l’ha mirat mai ningú, és de 1830. No sé pas el què hi trobaré. Sé bastant bé on vull que passi i què vull explicar, però necessito fer alguns viatges per situar altres situacions. Tinc per norma no escriure mai sobre llocs que no coneixo, per tant, ara toca viatjar. Serà una novel•la que començarà a l’Europa de l’Est i em cal situar l’indret precís de la ciutat que he escollit per començar. I, fins aquí puc llegir…